Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902 ), escriptor romàntic, i figura cabdal de la Renaixença, està considerat el fundador de la literatura catalana moderna. En la seva obra, traduïda a diversos idiomes europeus, destaquen L’Atlàntida, Canigó i En defensa pròpia.

Neix el 17 de maig a Folgueroles (Osona) en una família pagesa i humil però amb una certa cultura, ja de ben petit la mare l’instrueix en la lectura. Als deu anys entra al Seminari de Vic on cursarà estudis eclesiàstics durant 15 anys. A ciutat, en contacte amb professors i amics i en un ambient de renaixença cultural es forma intel·lectualment, llegeix els clàssics grecollatins, italians, francesos i castellans. Comença a escriure, i als 20 anys rep el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona on coneix figures rellevants de la cultura com Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals. Funda l’Esbart de Vic, format per un grup d’estudiants entusiastes amb sentiments i idees romàntiques que es troben a la font del Desmai amb l’objecte de practicar la poesia.

En ser ordenat sacerdot, a diferència dels seus companys que marxen a l’estranger a ampliar estudis, se’l destina a la petita parròquia de Vinyoles on, sol i aïllat, a banda d’exercir com a vicari de la parròquia treballa intensament en L’Atlàntida. S’hi posa malalt, de tuberculosi, i marxa a Barcelona per recuperar la salut.

A Barcelona troba feina com a capellà de vapor de la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas. Són gairebé dos anys durant els quals fa nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba), un període d’equilibri necessari per recuperar la salut i enllestir L’Atlàntida, que és premiada als Jocs Florals de 1877 i aconsegueix un èxit clamorós immediat.

Comença una etapa d’èxits. A partir de 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas a la Rambla de Barcelona on exerceix de capellà de família i, més endavant, d’almoiner. Fa nombrosos viatges acompanyant la família en estades de salut i de negocis. Treballa en un nou poema èpic sobre l’origen de la nació catalana Canigó que es publica el 1886. Malgrat el triomf absolut del poema, a partir d’un viatge a Terra Santa, entra en una etapa de crisi espiritual que el decanta per dedicar-se més a les tasques eclesiàstiques.

El conflicte esclata per la seva relació amb la població més desafavorida de la societat i la seva presència en una casa d’exorcistes. Aquest comportament desagrada a les autoritats i el marquès decideix prescindir dels seus serveis i el bisbe Morgades el fa tornar a Vic i el reclou al santuari de la Gleva. El poeta es veu perseguit i escriu un «Comunicat» a la premsa on demana justícia. Cap de poc, les autoritats eclesiàstiques li prohibeixen dir missa. En defensa pròpia recull la prosa enviada pel poeta a la premsa durant aquell període.

El 1898, es retracta i és rehabilitat. Passa els darrers anys de beneficiat a l’església de Betlem de Barcelona i el 10 de juny de 1902 es mor a Vil·la Joana de Vallvidrera (Barcelona).

Podeu aprofundir en l’obra de Jacint Verdaguer i Santaló al web de la Fundació Jacint Verdaguer, a l’apartat el poeta.